Les Aventures De Tom Sawyer

I, tot caminant, feia el moviment d'apallissar un noi imaginari, dant cops de puny a l'aire i puntades de peu, traient-li un ull.

- Oh! La cosa marxa: oi? Heu cridat abastament: oi? Ara vejam si això us serveix de lliçó.

I així la pallissa imaginària acabà a satisfacció seva.

Tom fugí a casa al migdia. La seva consciència no hauria comportat una gota més de l'agraïda felicitat d'Amy, i la seva gelosia no hauria pogut sofrir més altra dissort. Becky continuà la seva inspecció de imatges amb Alfred; però, com que els minuts anaven desfilant i Tom no compareixia a sofrir, son triomf començà d'ennuvolar-se i perdé interès. Després vingué la gravetat, la ment vagarívola, i després melangia. Dues o tres vegades posà la mà a l'orella en oir una passa; però era una falsa esperança: Tom no comparegué. A la fi esdevingué tota desolada, i desitjà de no haver portat la cosa tan enllà. Quan, veient el pobre Alfred que estava per perdre-la, i no sabent còm era, anava exclamant: -Oh! Aquí n'hi ha una de bonica! Mireu aquesta!- ella perdé la paciència, a la fi, i digué:

- Oh! No em carregueu més! Tant se me'n dóna, de vós.- I esclatà en llàgrimes, i s'aixecà i emprengué sa via.

Alfred se n'anà al seu costat, i es proposava de fer per manera de reconfortar-la; però ella digué:

- Aneu-vos-en: deixeu-me sola, si podeu. No us puc sofrir!

El minyó, doncs, s'aturà, demanant-se quína en devia haver fet (perquè ella havia dit que miraria les imatges tota la migdiada); i ella seguí son camí, plorant. Aleshores Alfred se n'anà tot pensívol cap a la escola deserta. Es sentia humiliat i enfurit. Fàcilment descobrí el tirany de la veritat: la noia l'havia fet servir de ninot per esplaiar el despit que li havia causat Tom Sawyer. Son odi contra Tom estigué lluny de minvar, en acudir-se-li aquest pensament. Desitjà que se li acudís alguna manera de crear mals de cap a aquell noi, sense arriscar-s'hi gaire ell mateix. El llibre de lectura de Tom caigué sota sos ulls. Veu's aquí una avinentesa per a ell. Obrí tot satisfet la lliçó de la tarda, i escampà tinta per la pàgina. Becky, que dava una ullada a l'interior de l'escola en aquell moment, per una finestra del darrera d'ell, veié l'acció i passà de llarg, sense descobrir-se. Se n'anà cap a casa, aleshores, proposant-se de trobar Tom i dir-l'hi: Tom ho agrairia, i llurs encaparraments serien guarits. Abans que fos a mig camí de casa, havia canviat de parer. La memòria de com l'havia tractada Tom quan ella parlava de la seva forada vingué a coure-li de bell nou, i l'ompli de vergonya. Resolgué de deixar-lo fuetejar per compte del llibre espatllat, i, de passada, odiar-lo per sempre més.

Capítol XX

Tom arribà a casa tot abatut, i la primera cosa que la seva tia li digué li demostrà que havia dut ses malaurances a un mercat no gens prometedor:

- Tom, tinc ganes d'escorxar-vos de viu en viu.

- Tieta, què he fet?

- Heu fet prou i massa. He anat a veure Sereny Harper, com una vella bleda, esperant que li faria creure totes les beneiteries d'aquell somni, quan (ja us podeu ben amanir!) em trobo que ella havia esbrinat per Joe que vós fóreu aquí i sentíreu tota la nostra conversa d'aquella nit. Tom, no sé pas com acabarà un minyó capaç de fer aquestes coses! Em treu de test el pensar que heu pogut deixar-me visitar Sereny Harper, i fer-me fer aquest paper tan babau, i no dir-me'n una sola paraula.

Aquest era un nou aspecte de la cosa. A Tom, abans, la seva agudesa del matí li havia semblat una bella facècia, d'allò més enginyosa. Ara no semblava sinó roïna i miserable. Decantà el cap, i no se li acudí res a dir, per un moment. En acabat va fer:

- Tia, voldria haver obrat altrament, però no hi vaig caure.

- O, infant! Mai no caieu en res. Mai no caieu en res, sinó en vostre egoisme. Vau poder caure en fer de nit tot el camí de l'illa de Jackson fins aquí, per a riure-us de les nostres angúnies, i heu pogut caure en enganyar-me amb una mentida sobre un sommi; però no heu pogut caure mai en compadir-vos de nosaltres i estalviar-nos sofriments.

- Tieta, ara conec que ha estat una cosa lletja; però no volia pas fer-la, una cosa lletja; no ho volia, ben cert. I, a més, no vaig venir aquí per riure'm de vós, aquella nit.

- Perquè vinguéreu, doncs?

- Per dir-vos que no passéssiu pena per nosaltres, perquè no ens havíem ofegat.

- Tom, Tom! Jo seria l'ànima més feliça del món si pogués creure que mai haguéssiu fet tan bon pensament com és aquest; però ja sabeu que mai el tinguéreu. I jo també ho sé, Tom.

- En bona refè, i en bona refè que el vaig tenir: que mai més pugui estirar les cames si no és veritat.

- O Tom! No digueu mentida: sentiu? Això no fa sinó empitjorar les coses cent vegades.

- No és pas mentida, tieta: és la veritat. Volia fer per manera que no patíssiu: només vaig venir per a això.

- Daria tot el món per creure-ho: això serviria per a fer fonedissos una pila pila de pecats, Tom. Gairebé n'estaria contenta, aleshores, que haguéssiu fugit i obrat tan malament. Però això és una follia. I, vejam per què no m'ho vau dir, infant?

- Perquè, veieu, tieta: quan us vau posar a parlar del funeral, vaig començar d'omplir-me de la idea de la nostra vinguda i el nostre amagament a l'església, i no podia, tanmateix, comportar d'espatllar-ho. Així és que vaig posar-me l'escorça altra vegada a la butxaca, i vaig fer muixoni.

- Quína escorça?

- L'escorça que havia escrit per fer-vos saber que havíem anat a fer de pirates. Desitjaria, ara, que us haguéssiu despertat, quan us vaig besar; ho desitjaria, en bona fe.

Les dures línies de la faç de la tia es relaxaren, i una sobtada tendresa albejà en sos ulls.

- Em besàreu, Tom?

- Sí, que ho vaig fer!

- Esteu segur que vau fer-ho, Tom?

- Sí, vaig fer-ho, tieta: ben recert!

- Per què em besàreu, Tom?

- Perquè us estimava tant, i féieu aquella gemegor, i jo en tenia pena.

Les paraules tenien so de veritat. La vella senyora no pogué amagar un tremolor de sa veu en dir:

- Beseu-me altra vegada, Tom! I, ala, aneu a l'escola, ara, i no em feu més nosa.

Al moment que ell va ésser fora, ella corregué a un recambró i tragué la ruïna d'un gec dins el qual Tom havia fet de pirata. Després va aturar-se, tenint-lo a la mà, i es digué a si mateixa:

- No, no goso, pobre minyó! Em penso que ha mentit, en això… però és una santa, santa mentida, pel consol que em donà. Espero que el Senyor… sé que el Senyor el perdonarà, pel seu bon cor en dir-la. Però no vull esbrinar si és una mentida: no ho miraré.