Les Aventures De Tom Sawyer
Les Aventures De Tom Sawyer читать книгу онлайн
Les aventures de Tom Sawyer ?s el relat d'uns mesos en la vida d'aquest nen que viu en una ciutat petita del sud-oest dels Estats Units a la vora del riu Mississip?. Criat per la seva tia Polly, que se l'estima de tot cor per? que el sotmet a una disciplina que se li fa absurda i desagradable. Tom contempla el m?n d'una manera molt diferent a com ho fan els adults amb els quals ha de conviure. Precisament perqu? existeix aquest distanciament ens entret? amb les seves reaccions divertides i nobles.
Внимание! Книга может содержать контент только для совершеннолетних. Для несовершеннолетних чтение данного контента СТРОГО ЗАПРЕЩЕНО! Если в книге присутствует наличие пропаганды ЛГБТ и другого, запрещенного контента - просьба написать на почту [email protected] для удаления материала
Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els trets que anaven cap amunt:
«Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i podrir-se.»
Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom digué:
- Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó. Podria tenir verdet.
- Què cosa és verdet?
- És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja veureu.
Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una gota de sang.
Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F, i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i clau, i la clau llençada.
Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.
- Tom- murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?
- És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar. Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?
- Sí, em penso que ho encerteu.
Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.
- Per quín de nosaltres és?- digué, trasposat, Huckleberry.
- No ho sé… Sotgeu per la clivella. De pressa!
- No: vós, Tom!
- No puc… No ho puc fer, Huck!
- Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!
- Oh! Déu meu! Gràcies!- murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull Harbison (1).
- Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi, i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.
El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra vegada.
- Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!- murmurà Huckleberry. -Mireu, Tom!
Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:
- O Huck! És un GOS PERDUT!
- Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?
- Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.
- O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!
- Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués escarrassat… Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar. Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré emparedar a l'escola del diumenge!
I Tom començà de somicar una mica.
- Vós dolent!- I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.
Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:
- Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!
Huck mirà amb el cor ple de joia.
- Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?
- Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat esment. Això és de primera! sabeu? I ara per quí deu venir?
L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.
- Sst! Què és això?- zumzejà.
- Sona com… com porcs que remuguin. No… és algú que ronca, Tom.
- Això, és? Per on rau, Huck?
- Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha tornat a venir al poble cap més vegada.
L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.
- Huck, gosaríeu venir, si jo menava?
- No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!
Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre. Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren. Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit! Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.
- Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.
- Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.
- Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte següent?
- Sí, però no ha mort. I, més encara, ha anat millorant.
- Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.